Cara al Triangle, travesso Pelai camuflat entre un commando de turistes tots més alts que jo. Un megàfon m'avisa que avui, per als treballadors del Triangle, serà una jornada laboral diferent. Salvat l'asfalt. Consignes sindicals distorsionades pel megàfon saturen les meves oïdes, mentre rebo d'un piquet informatiu una octaveta. Bé. M'endinso al Triangle sense més impediment, però l'atravesso a bon pas. Poca gent. No tinc intenció de donar els meus diners a una multinacional que explota a compatriotes meus. Els boicots estan per això, per a seguir-los. I si més gent ho fes, millor ens aniria arreu a tota la classe treballadora. Divagacions marxistes a banda, em trobo bloquejat a la porta que dóna al carrer Bergara. Aquí està la màxima concentració de piquets informatius. Megàfons, botzines, soroll i més octavetes. Maniobrant com puc, entre la gent que volia entrar i la que volia sortir, aconsegueixo de sortir i fer-me una paronàmica de l'escena. Una cinquantena de treballadors de l'FNAC (mai he sabut si és femení o masculí), fan campanya informativa i concienciadora als possibles clients. Des d'aquí, tenen tot el meu suport i espero que cada dia siguin més els qui lluiten pel seus drets des de l'apassionant món sindicalista. Em quedo una estona amb ells i prenc alguna nota. Càntics de megàfon. Bots. Una noia que em dóna una octaveta. Cigarreta i gent que es demana al meu voltant què passa. Espero que hagin tingut èxit.
Valorada l'acció sindical a l'FNAC, tiro avall flanquejant el Zurich, com sempre, a rebentar. Mai he entès com un bar tant car pot estar sempre tant ple. La meva posició i la meva relativa alçada em permeten jutjar que moure'm Rambla avall no em serà gens fàcil. La munió de gent és senzillament immensa. Tanmateix, i amb el beneplàcit dels agents de la Guàrdia Urbana, emprenc el descens direcció a Port. A banda i banda de l'eix central de la Rambla, s'han col.locat les parades. Per algún tipus de convenció social, segurament influenciada per la nostra formació vial (més o menys oblidada), es creen dues corrents de gent: per la banda dreta un flux circula direcció Port, és a dir, que baixen. Per la banda esquerra l'altre flux transita direcció Plaça Catalunya, o sigui, que pugen. Ens imiten als països on els cotxes circulen per l'esquerra? O segueixen el seu model de circulació rodada? Com que no tinc intenció d'anar al Regne Unit a comprovar-ho, em dedico a mirar la primera parada. I dic mirar, perquè m'ha estat impossible d'atansar-m'hi. Un mur d'esquenes i espatlles que s'empenyien gentilment, em vetaven l'accés. Em situo a la banda esquerra del meu flux, que, curiosament, és la més ràpida, i em desvio cap a la dreta altra volta quan veig la següent parada. Aquest cop, entre dues turistes calibre tot-terreny, aconseguiexo de tocar llibre. Toco, trio, remeno, miro, curiosejo... em delito entre portades, contraportades i etiquetes de preus. Tot best-sellers. No m'interessa i tiro avall. El flux fa que estalviï energia, però també aumenta la temperetura. L'Astre Rei segueix solitari el seu regnat i s'acosta el migdia solar. Amb el Sol vora del zènit i el cap protegit amb la Goorin continuo, parada rera parada. Una parada de llibres de vell. Trastejo, miro, regiro, pregunto a l'ancià amable de la paradeta pel preu mentre els meus dits s'inpregnen d'aquella pàtina polsegosa tant difícil de descriure. Primera compra. Cap a la següent! I cap a la següent! I cap a la següent!
No sé si serà pel clima polític que, d'un temps ençà tenim en aquestes contrades, però he notat que moltes paradetes no eren de llibreries o d'associacions, sinó que moltes eren de partits polítics. ERC, CDC, PSC, la CUP... tothom hi tenia el xiringuito muntat, junt amb d'altres opcions més minoritàries o la central sindical CNT. No em feu dir quins polítics i diputats he vist, però n'he vist força i entre ells, en Pere Navarro. No dic que no tinguin dret a celebrar el Sant Jordi com qualsevol altre ésser humà, però m'ha deixat una mica la sensació que, fossin del color que fossin, avui potser sobraven tots plegats. No és res personal. Va contra tots ells i en contra de cap. Només que.... avui ha de ser un dia de convivència, pau, cultura, amor i activitat social. Hi ha molts més dies per a la política. I si no, per què no són valents, es deixen de masoquismes estranys i s'abandona l'11 de Setembre com a Diada Nacional? Quina mania tenim a commemorar derrotes quan podem celebrar la Diada de la Cultura i de l'Amor? Què potser no seríem l'admiració de l'Orbs? Abogo obertament per canviar el dia de la Diada de l'11 de Setembre al 23 d'Abril i fer-lo festiu. Quina millor manera de fomentar la lectura en un país en el que es llegeix molt poc? Aqui queda, senyors polítics!
Arribat a Port, amb més aire per respirar i una mica de gana i de set, és el moment d'encarar l'ascensió. Agafo l'altre carril. Parada de vell, compra. Parada de vell, compra. Les meves narius s'omplen de pols de llibres i de pol.len de plataner. Tiro amunt, al pas que em permeten la gent de remena entre paradetes i turistes despistats. Més compres. Finalment, trobo més o menys tot el que busco, surto del meu carril i m'esquitllo per Tallers. De gentades, avui, ja n'he tingut prou! La fam m'apreta, i decideixo fer un mos a la Llibertària.
Fins aquí la Crònica. Espero que us hagi agradat. Salut i que passeu un bon Sant Jordi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada