Aprofitant que no estava de guàrdia, i que el dia acompanyava com mai, m'he calçat les bambes, m'he armat amb una Moleskine i m'he decidit a passar el matí per Barcelona. Barcelona, quan és Sant Jordi, sempre és especial, però crec que aquest anys encara ho ha sigut més. D'una banda, el clima polític, enterbolit entre sobiranistes i no sobiranistes, era present, altre cop, al carrer. D'altra banda, la vaga dels treballadors de l'FNAC, en defensa dels seus drets i condicions laborals.
Sigui com sigui, cap a quarts de dotze he eixit de la parada de tren de Passeig de Gràcia. El Sol, brillant, solitari i opulent em saluda, i no trigo massa a sospitar que aviat la caçadora texana em farà més nosa que servei. Tanmateix, he decidit a fer-me la Rambla sencera, i l'astre rei no m'ho anava pas a impedir. No tenia tant clar, però, que no m'ho impedís la gentada en la que ja, just posat un peu a la vorera del Passeig de Gràcia, hi havia al meu voltant. Dels Sant Jordis que recordo, mai, mai havia trobat tanta gent com avui i menys en aquesta latitut de la ciutat. Les dues voreres del Passeig de Gràcia estaven esquitxades per paradetes, més aviat modestes, que vénien llibres i roses. Entre el volum de parades, gent mirant-se-les i turistes, el trànsit vianantil es feia difícil de fer fluir a un ritme normal, i davant d'aquesta perspectiva, i tenint en compte que el meu objectiu quedava per sota de Plaça Catalunya, en quan he pogut he flanquejat la massa, fins a situar-me en un pas de vianants i travessar cap al carrer Aragó.
Aragó se'm presentava obac i fosc, però fluïd. Exceptuant alguna que altra paradeta de roses, hi havia poca activitat. Arrivo la Rambla Catalunya a grans gambades, i torço cap a Plaça Catalunya. Més parades, més gent, més turistes. Però a Rambla Catalunya és la espina central la que està ocupada per parades i hosts ciutadanes i estranjeres, cosa que em permet d'avançar, ara un pas, a un altre, pel lateral, emparat per l'obaga i amb pista lliure per davant per a les meves gambades. Arrivo a la Gran Via, i, com per un resort, l'agafo direcció a Plaça Espanya. Instint? Melàngia? Curiositat? La lògica hagués dit d'agafar Rambla Catalunya avall fins a Plaça Catalunya, però el cor, o segurament la nostàlgia em dèien que torcés per Gran Via. Moment de fer parada tècnica. Un bar. Un cafè amb llet. Cigarreta i endavant, Gran Via enllà. L'entrada d'un pàrquing i sóc dins al Campus Central de la Universitat de Barcelona. Entro al pati de matemàtiques amb el seu silenci típic, majestuós i quasi sepulcral. Unes quantes gambades més i em planto al Pati de Lletres. També solitari, lluny del seu bullici habitual. Sembla que els futurs filòlegs estan fent el que han de fer: o estan a classe o estan remenant llibres per parades i botigues de vell. Comprovades les meves sospites sobre l'activitat filològica d'avui, surto per la porta de lletres, i el Sol em recorda que no el podré eludir més. Travesso Gran Via, encaro Pelai i em fan una enquesta. Tres gambades més, direcció Sud-Sud-Est, una noia intenta vendre'm no sé quina targeta amb mega-descomptes. M'acomiado d'ella amablement i continuo Pelai avall, esquivant parades de roses, esquitllant-me de gent que compra roses a les parades i maniobrant entre aquests i turistes que miren, distrets, els aparadors. Finalment, em situo llest per canviar de vorera i endinsar-me en el Triangle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada