Petit anàlisi de les Europees

Passats uns dies de les Eleccions Europees del 25 de Maig, és hora de fer-ne un balanç. És cert que l'hauria d'haver fet abans, però la veritat és que ni he tingut temps, ni ganes, ni esperit, ni el cap prou clar com per posar-me a picar davant d'una pantalla. Vaig força atrafegat, però els esdevenimnets es disparen i com no ho faci ara, ja no ho podré fer. 

Vull fer aquest article dividint-lo en tres apartats. Ho faig així, perquè estic convençut que aquestes últimes eleccions europees no s'han viscut amb la intensitat habitual, sinó que el clima polític i social (sobretot a Catalunya), l'han amplificat. A més, penso que, com molta gent del meu voltant creu, en el cas concret de Catalunya no s'ha votat en clau europea sino en clau catalana. Així doncs, passo a dividir l'article en tres apartats: la Unió Europea, l'Estat Espanyol, i Catalunya.

La Unió Europea ha pagat aquests anys de neoliberalisme i socialdemocràcia descafeïnada amb el càstig. Com ja vaig aventurar en un passat article, l'auge de partits no adscrits d'índole antieuropeísta, d'extrema dreta o d'extrema esquerra, s'ha confirmat. Mai el Parlament Europeu havia estat tant ple d'euroscèptics, populistes, parafeixistes o ultraesquerrans diversos. Això ens demostra la radicalització d'una població europea desencantada amb la idea d'Europa, amb els seus polítics i les mesures que s'han pres en un context de Crisi. El projecte Europa ja no és el de Maastricht o el del Euro (que tots vam agafar encantats encara que el cost de la vida va pujar d'una manera que fa por). Ja no il.lusiona, ans al contrari, per a molts, s'ha convertit en un autèntic malson representat per uns monstres vestits de negre i amb corbata. És d'esperar de que els dos grans blocs europeus faran pinya a Brusel.les, però això és encara més perillós, i com no vagin amb compte a les próximes eleccions poden quedar desbancats. 

A l'Estat Espanyol la lectura és diferent, si bé semblant. PP i PSOE reben una fuga de vots sense precedents. Per primer cop, entre els dos grans partits espanyols no arriben al cinquanta per cent. Aquests vots es dispersen en partits minoritaris, com UPyD, IU o els flamants Podemos, que han estat la vertadera sorpresa d'aquesta convocatoria. Interpretació? Que la gent n'està farta, que es demana un canvi de model, de persones i d'actitud, i que l'anquilosament dels dos grans partits és més que manifest. La formula del 78 s'està esgotant a marxes forçades, primer per la seva precarietat inicial, i segon per la manca de talla política dels seus actuals representants, i la Crisi no ha fet més que accelerar-ne el procés. El descrèdit i la putrefacció del sistema és tant gran ja, que és impossible de salvar l'statu quo representat per la Constitució del 78. Cal un canvi. Una nova generació, noves idees, noves actituts i aptituts i abandonar els vicis de sempre. 

El gran perdedor, i de bon tros, és, sense dubte, el PSOE. El PP encara pot dir que ha guanyat (d'aquella manera) les eleccions. El PSOE suma una altra derrota en el major dels descrèdits. És el preu que es paga quan es fa socialdemocràcia sense plom, es cau en els mateixos vicis i escàndols de la dreta, i es descomposa i desarticula el feu català representat pel PSC. El votant d'esquerres ja no veu al PSOE com un partit ni d'esquerres, ni socialdemócrata. Perquè el PSOE va deixar fa molts anys de ser Socialista i de ser Obrer.  I aquest votant, abans concentrat rere les files dels deixebles de Pablo Iglesias (el del segle XIX eh...) ha trobat en un altre Pablo Iglesias una alternativa més o menys plausible. Podemos ha estat la gran sorpresa. Amb una campanya fresca i quasi inexistent, han aconseguit més d'un milió de vots. Han representat un aire fresc i renovador, el que dèiem, una altra actitud més jove i crítica, i n'han tret un rèdit electoral inimaginable. 

I ara per fi, les eleccions europees a Catalunya. I els hi dic europees per anomenar-les d'alguna manera. És evident que el clima creat d'ençà que va començar tota la moguda sobiranista ha influït i que no s'ha votat per Europa si no en clau catalana. De primer, és evident que el bloc sobiranista (ERC, CiU i ICV) es reforça, però anem a pams, que la cosa no és tant senzilla.

Per primer cop des de la II República, ERC és la força més votada. Malgrat s'hagi de felicitar a l'Esquerra de Junqueras, crec que ha estat més causa del desgast de CiU per les retallades, que no pas per mèrits propis. La victòria d'Esquerra demostra que el procés sobiranista ja no té aturador, si bé és evident que serà llarg i dur. La ciutadania està optant per la Independència, cert, però no té tant clar que hagi de ser Artur Mas qui la dugui. Convergència, al meu entendre, es pot donar per pagada. Segona força a poc menys de cinquanta mil vots, i tot això després de les draconianes retallades que ha aplicat a la ciutadania i els escàndols de corrupció. El desgast electoral que paguen és prou barat, al meu entendre. 

El PP passa de la tercera a la cinquena força política respecte a les eleccions del 2009, resultat de la seva posició vers el moviment sobiranista, i les retallades del govern de Rajoy. I no només això: altres forces, com Ciutadans i UPyD li han esgarrapat força votants. D'altra banda, Iniciativa per Catalunya esdevé la quarta força, començant a perfilar-se com una alternativa i esgarrapant molts vots al PSC. 

I sobre el PSC... el PSC és el gran perdedor a Catalunya. El partit de Pere Navarro ha passat a ser la tercera força més votada, quan al 2009 era la primera, perdent més de tres-cents mil vots, que han anat a parar a Iniciativa per la banda dels ciutadans amb unes inquietuts més d'esquerres, i a ERC de part de qui té sentiments més propers al sobiranisme. La actitud del PSC vers el Procès, així com el càstig a diputats sobiranistes de primer ordre, han acabat amb qualsevol possibilitat del PSC de fer res en aquestes eleccions. Manca per veure quina lectura en fan al carrer Bolívia. 

Fins aqui per avui. Salut. 

Europa i la Ultradreta

De temps ençà, vénen arrivant notícies sobre l'ascens dels partits d'Ultradreta arreu d'Europa. Àustria, Alemanya, França, Grècia, Hongria o Finlàndia en són exemples clars i recents. Aquest fenòmen, de discurs generalment populista i xenòfob és, doncs, generalitzat en tota la Unió i ens ha de dur a pensar-ne una mica els motius.

No és el primer cop que Europa afronta un fenòmen d'aquest tipus. Si retrocedim en el temps, les convulsions que es van derivar de la Primera Guerra Mundial van deixar una Europa ben diferent a la que es coneixia. Els vells imperis van deixar pas a democràcies parlamentàries més o menys estables. A més, la Crisi de 1930, que va fustigar moltes llars, va permetre el foment del discurs ultradretà. Populista, extremadament nacionalista i xenófob. De la mateixa manera, el pensament marxista es va estendre, creant fortes tensions i antagonismes entre tots dos moviments. És curiós que, ara, que tornem a trobar-nos en una crisi econòmica arreu de la Unió, tornir a prosperar aquests partits. Alguns diran que són oportuistes, però jo crec que no. La ultradreta sempre ha existit. Sempre. Amb més força o menys, però sempre l'hem tingut entre nosaltres. El que passa és que estava mitigada i controlada. 

L'ascens de l'Ultradreta a Europa no és un triomf d'aquests polítics sino un fracàs general de la Democràcia. És una lliçó fonamental de que alguna cosa no s'està fent bé. Quan l'Estat, generalment en mans de partits propers al centre, fracassa en garantir una sèrie de condicions òptimes per a la Població, aquesta busca solucions, i moltes vegades a la desesperada. Aquest fet fa que es polaritzi, com va fer el 1930, buscant l'ultradreta o la ultraesquerra. Amb la desfeta del Bloc de l'Est el 1991, el món liberal i capitalista es va quedar sol i sense un enemic que compensés la balança. Així doncs, l'arternativa d'ultraesquerres, queda, doncs, desprestigiada i neutralitzada, essent la única opció, la ultradreta.

Els Estats es van fer per ordenar les lleis, per fer-les justes i per garantir una prosperitat per tothom. Quan això fracassa, aquests partits fan com les enfermetats oportunistes. Només un sistema democràtic fort i sempre vigilant pot combatre el fenòmen. 

Salut!

La Batalla dels Rotatius Blaus

Finalment, i després de molts anys de reivindicació, sembla ser que el Congrès s'ha decidit a fer els canvis necessaris per a qué els vehicles de Bombers i les Ambulàncies puguin dur els rotatius blaus enlloc dels grocs habituals. Han estat molts anys de reivindicació i de lluita per part dels diferents col.lectius, i sembla que no a tothom li ha provat bé. Des d'un temps ençà, entrant en fòrums de Cossos i Forces de Seguretat, he vist com hi havia cert debat sobre si les ambulàncies havien de dur o no els rotatius blaus. Hi he trobat opinions per a tots els gustos, però bàsicament, es poden definir en tres posicionaments: 

1) És un pas enrere. Els rotatius blaus haurien de ser exclusius dels Cossos i Forces de Seguretat.

2) Que és una bona mesura, i així el ciutadà tindrà clar que se li acosta un vehicle prioritari i no el confondrà amb un vehicle especial (tractors, vehicles de recollida d'escombraries, grues, etc).

3) Que la idea és bona, però que els Cossos i Forces de Seguretat haurien de mantenir el color blau i la resta de vehicles prioritaris hauríem de tenir un altre color propi per distingir-nos tant dels vehicles policials com dels vehicles especials (el color que més agrada als partidaris d'aquesta opció és el vermell).

Una ambulancia no és el mateix que una grua. Fins aquí, tots estem d'acord. La primera és un vehicle prioritari, a la qual és bo de cedir-li el pas en la mesura de les nostres possibilitats com a usuaris de la via, i a més, els seus conductors tenen el privilegi de, en acte de servei, ignorar o fer cas omís de les normes de trànsit (excepte les dels agents!), i sempre SOTA LA SEVA RESPONSABILITAT. La segona és un vehicle especial, a causa de la seva velocitat de circulació o la seva càrrega especial. Una ambulància és el mateix que un cotxe de policia? Home, en principi no, però com amb els vehicles de Bombers, comparteixen un tret en comú: tots tres, quan es dirigeixen a realitzar les seves tasques, porten certa pressa. No és que s'hagi d'anar fent el boig i amb una conducció tipus Carlos Sainz, però sí que s'intenta dur un ritme viu, aixó sí, sempre adaptat a les condicions del trànsit, de la via, i amb SEGURETAT.

Del paràgraf anterior, hom pot deduir que, efectivament, una ambulància té més relació amb un vehicle policial o un camió de Bombers que no pas amb un tractor, grua, buldòzer o dumper. Així doncs, i, repeteixo, és una opinió plenament personal, crec que és un gran salt endavant que per fi els governs donin un reconeixement a tots els professionals del Transport Sanitari i facin complir les normatives europees sobre vehicles prioritaris i sobre el color dels rotatius. Si el ciutadà comú veu un rotatiu groc, sabrà que és un vehicle especial. Si veu rotatius blaus, sabrà que es tracta d'un vehicle prioritari (Bombers, Cossos i Forces de Seguretat o Emergències Mèdiques), sigui del tipus que sigui. A mi la idea em sembla boníssima.

Tanmateix, i com a ésser tolerant de mena que sempre intenta buscar el consens, durant molt de temps vaig ser partidari de la opció número tres. Els vehicles especials que continuéssin amb el rotatiu groc. Els vehicles policials amb el rotatiu blau. I bombers i ambulàncies amb els rotatius de color.... posem que vermells. Tothom content, no? Els cossos policials mantindrien llurs estimats rotatius blaus en exclusivitat, i Bombers i Ambulàncies tindrien el roig que els distingirien de la grua o de manteniment de carreteres. Ara bé, imagineu-vos que una nit, hi ha un accident de trànsit amb atrapats a la C32, al punt kilomètric que volgueu i en sentit indiferent, el que vosaltres volgueu. En aquest accident, hi participen:

-1 dotació de la Policia Local del municipi de.... (blau).

-1 vehicle dels Mossos d'Esquadra (blau).

-1 vehicle d'atestats dels Mossos d'Esquadra (blau).

-2 unitats dels Bombers de la Generalitat (vermell).

-1 unitat SEM de Suport Vital Bàsic (vermell).

-1 unitat SEM de Suport Vital Avançat (vermell).

-1 grua, per no dir que dues (groc).

Si jo vaig conduïnt per aquesta mateixa C32, en la llunyania i en la fosca, la convinació de groc, blau i vermell, em porta a pensar en dues opcions sobre el que trobaré més endavant: 

1) Que algú ha organitzat una "rave" a peu d'autopista. O

2)  Que estic apunt de viure un Encontre de Tercera Fase (segons qualificació Hynek) amb algun OVNI.

Per part meva, jo sóc partidari de fer-li cas a Europa i fer com fan arreu de les terres sota la protecció de la filla d'Agènor i Telefaassa: rotatius grocs pels vehicles especials i de circulació lenta, i rotatius blaus per als prioritaris. A més, si al ciutadà li posem les coses fàcils, per a ell també li serà molt més fàcil de saber reaccionar apropiadament. 

Salut i que estigueu segurs.

Cap a una conducció més segura?

Una amiga meva es canvia el cotxe. Després d'anys de gloriós i fidel servei, el seu Volkswagen Polo va dir que prou, que fins aqui arribava. Era un vehicle vell, atrotinat i bàsic. Quatre rodes, un motor, un volant i tres pedals. El seu relleu? Un altre Polo. Efectivament, també té quatre rodes, també té un motor, té un volant, però té dos pedals. A més, el nou cotxe ve equipat amb una cèl.lula d'ocupants antideformacions, airbags de cap i laterals, cinturons amb pretensió, programa electrònic d'estabilitat, ABS amb assistent de frenada, sistema de control de tracció ASR i regulació d'arrossegament de motor MSR, bloqueig electrònic de diferencial i sistema de frenada anticol.lisions múltiples. Podem dir que és un vehicle segur. 

És ben cert que avui en dia, qualsevol pot que surt al mercat ve equipat d'elements electrònics de seguretat fins als neteja-parabrises. Anys enrere, la gran majoria d'ajudes a la seguretat eren només visibles en models de gamma alta, però avui en dia la tendència és a incloure-les fins i tot en els vehicles més modestos. La gestió de la Unió Europea, en aquest sentit, s'ha fet notar. Els vehicles al mercat són més segurs i aixó fa que es salvin vides a les carreteres d'arreu d'Europa i que si hi ha ferits, aquests no siguin de tanta gravetat. Perfecte. La qüestió és: estem preparats per a tanta tecnologia?

Ja fa uns quants anys que tinc el carnet de conduir. Vaig fer un exàmen teòric, on vaig haver de superar una sèrie de preguntes tipus test, més complicades per enrevessades que no pas pel que preguntaven. Després, quan el meu professor d'autoescola es va assegurar que (més o menys) ja no era un perill a la carretera, vaig fer un exàmen pràctic, que vaig superar. Però... vaig aprendre a superar una derrapada? No. Vaig aprendre a fer un contravolant, a dur una conducció defensiva, a conduir sobre mullat o sobre gel? No. Actualment tinc un vehicle amb tracció posterior. Algú m'ha explicat les diferències de comportament respecte un model de tracció davantera? Ho he hagut d'aprendre, involuntàriament, jo mateix.

Què vull dir amb tot això? Doncs és molt senzill. Que totes les ajudes electròniques que s'estan introduint als vehicles que surten nous als mercats estan molt bé, que tota ajuda a la seguretat viària és ben rebuda, però que res d'això servirà si no la coneixem i si no entenem els principis bàsics de la conducció. Algú sap com funciona el seu ABS en una frenada d'emergència? Quanta gent, després de sentir-ne el so, ha aixecat el peu del fre pensant que hi havia alguna cosa que anava malament? De fet.... quanta gent sap els sistemes de seguretat que duu el seu cotxe? Surtim amb el carnet de conduir després de que s'assegurin que no som un perill, però ningú ens ensenya a conduir de debó i no coneixem i no entenem les possibilitats reals dels nostres vehicles. Em preocupa cada cop més aquesta desincronització entre els nostres coneixements i la tecnologia que tenim al nostre abast. No ens estarem adormint com a conductors i com a éssers humans, perdent facultats que serien ideals de convinar amb les noves tecnologies de seguretat activa i passiva?

Una altre fet que cada cop m'intriga més és l'augment de vendes de vehicles amb canvis automàtics. Els europeus, i especialment, els ciutadans de l'Estat Espanyol, sempre hem estat reacis a un sistema de transmissió que els nord-americans fa anys i panys que tenen implantat com a norma. És cert que el tipus de conducció típica de l'altra banda de l'Atlàntic no té res a veure amb la europea. Però com la majoria de persones d'aquestes contrades, jo he après a conduir un vehicle de canvi manual. Coneixem realment les possibilitats del canvi automàtic? En coneixem les diferents posicions i per a què serveixen?

El conductor s'ha de formar, i s'ha de formar des dels inicis. Ha de saber normes de trànsit, però també una mica de cinemàtica i conèixer bé els elements que el seu vehicle equipa. 

Aqui ho deixo. Salut i conducció segura.

Cap al 9N

Començo a estar una mica tip del Referènfum del 9 de Novembre. Començo a estar fart d'escoltar bajanades per part d'independentistes, espanyolistes i federalistes. Estic fins al capdamunt de veure per la televisió tertúlies on suposats tertulians s'apassionen en excés en la defensa de les seves tesis respectives, i el que hauria de ser un debat sa acava en una olla de grills incomprensible i, fins i tot, molesta. Comença a tocar-me el vora-viu que ningú m'hagi plantejat, mitjançant una comissió d'experts o alguna cosa semblant, què significaria la Independència, els seus pros i contres, com m'afectaria, de quina manera es faria i quins projectes hi han i com dur-los a terme. Ningú, ningú ho ha fet. Què no és una cosa prou seriosa? O és que hi ha alguna cosa amagada per part de tothom?

Que quedi clar d'entrada que sóc partidari del Referèndum. Crec que és un exercici de Democràcia que no farà mal a ningú. No tinc tant clar el meu vot, perquè tothom en parla des del seu punt de vista i des del seu color polític, però ningú s'explica. Alguns volen prohibir-lo i s'escuden en la Contitució del '78, com si fos l'Arca de l'Aliança o quelcom de més sagrat (per a ells). Aquests són els mateixos que no van tenir manies en modificar-ne l'Article 135 per garantir que els usurers de l'Estat cobrin. D'altres diuen que el que s'ha de fer és adoptar un model federalista, cosa que implica una reforma constitucional, però que això d'anar fent refèrendums amunt i avall, doncs res de res.. Curiosament, també van estar a favor de modificar l'Article 135 de la Constitució del 78. I parlen de Federació com un desenvolupament de l'Estat de les Autonomies. Si hom agafa el diccionari de la "Real Academia Española de la Lengua", que, com tots sabem, "limpia, fija y da esplendort", i busquem el terme "federar", ens surt el següent:

(Del lat. foederāre).

1. tr. Unir por alianza, liga, unión o pacto entre varios. U. t. c. prnl.

Així doncs, de desenvolupament de les Autonomies no diu res de res, sino que parla en termes d'unió per aliança, i, fins on jo sé, les aliances són establertes entre subjectes lliures. Per tant, com poden federar-se els diferents pobles de l'Estat si no és desde la lliure autodeterminació? Que algú m'ho expliqui, si us plau.

I per part dels independentistes... a veure, que la idea és bona, i de fet, il.lusiona i tot, però potser s'hauria d'explicar un xic més bé, no? I potser, i només potser, els polítics (esculliu vosaltres partit i posicionament), qui porten avui dia un descrèdit com no s'havia vist mai entre corrupteles, intrigues i bajanades, no crec que siguin els millors per a fer-ho. A més, no sé si és perquè sóc malpensat de mena, però a vegades sospito que tot aquest debat només serveix per tapar-ne d'altres com el de les retallades en Serveis Socials,  Ensenyament i Sanitat. A qui serveix millor aquest debat? A tots els qui retallen, siguin de l'Administració que siguin.

I la Tercera Via d'alguns.... abans de que ens l'aclareixin, potser que s'aclareixen entre ells mateixos. En qualsevol cas, per part meva, endavant amb el Referèndum. Qui vulgui votar "Sí", que el voti amb absoluta llibertat, qui vulgui votar "No", que voti en plena llibertat, també. I que el Poble de Catalunya decideixi lliurement.

Salut!

Crònica de Sant Jordi II

Cara al Triangle, travesso Pelai camuflat entre un commando de turistes tots més alts que jo. Un megàfon m'avisa que avui, per als treballadors del Triangle, serà una jornada laboral diferent. Salvat l'asfalt. Consignes sindicals distorsionades pel megàfon saturen les meves oïdes, mentre rebo d'un piquet informatiu una octaveta. Bé. M'endinso al Triangle sense més impediment, però l'atravesso a bon pas. Poca gent. No tinc intenció de donar els meus diners a una multinacional que explota a compatriotes meus. Els boicots estan per això, per a seguir-los. I si més gent ho fes, millor ens aniria arreu a tota la classe treballadora. Divagacions marxistes a banda, em trobo bloquejat a la porta que dóna al carrer Bergara. Aquí està la màxima concentració de piquets informatius. Megàfons, botzines, soroll i més octavetes. Maniobrant com puc, entre la gent que volia entrar i la que volia sortir, aconsegueixo de sortir i fer-me una paronàmica de l'escena. Una cinquantena de treballadors de l'FNAC (mai he sabut si és femení o masculí), fan campanya informativa i concienciadora als possibles clients. Des d'aquí, tenen tot el meu suport i espero que cada dia siguin més els qui lluiten pel seus drets des de l'apassionant món sindicalista. Em quedo una estona amb ells i prenc alguna nota. Càntics de megàfon. Bots. Una noia que em dóna una octaveta. Cigarreta i gent que es demana al meu voltant què passa. Espero que hagin tingut èxit. 

Valorada l'acció sindical a l'FNAC, tiro avall flanquejant el Zurich, com sempre, a rebentar. Mai he entès com un bar tant car pot estar sempre tant ple. La meva posició i la meva relativa alçada em permeten jutjar que moure'm Rambla avall no em serà gens fàcil. La munió de gent és senzillament immensa. Tanmateix, i amb el beneplàcit dels agents de la Guàrdia Urbana, emprenc el descens direcció a Port. A banda i banda de l'eix central de la Rambla, s'han col.locat les parades. Per algún tipus de convenció social, segurament influenciada per la nostra formació vial (més o menys oblidada), es creen dues corrents de gent: per la banda dreta un flux circula direcció Port, és a dir, que baixen. Per la banda esquerra l'altre flux transita direcció Plaça Catalunya, o sigui, que pugen. Ens imiten als països on els cotxes circulen per l'esquerra? O segueixen el seu model de circulació rodada? Com que no tinc intenció d'anar al Regne Unit a comprovar-ho, em dedico a mirar la primera parada. I dic mirar, perquè m'ha estat impossible d'atansar-m'hi. Un mur d'esquenes i espatlles que s'empenyien gentilment, em vetaven l'accés. Em situo a la banda esquerra del meu flux, que, curiosament, és la més ràpida, i em desvio cap a la dreta altra volta quan veig la següent parada. Aquest cop, entre dues turistes calibre tot-terreny, aconseguiexo de tocar llibre. Toco, trio, remeno, miro, curiosejo... em delito entre portades, contraportades i etiquetes de preus. Tot best-sellers. No m'interessa i tiro avall. El flux fa que estalviï energia, però també aumenta la temperetura. L'Astre Rei  segueix solitari el seu regnat i s'acosta el migdia solar. Amb el Sol vora del zènit i el cap protegit amb la Goorin continuo, parada rera parada. Una parada de llibres de vell. Trastejo, miro, regiro, pregunto a l'ancià amable de la paradeta pel preu mentre els meus dits s'inpregnen d'aquella pàtina polsegosa tant difícil de descriure. Primera compra. Cap a la següent! I cap a la següent! I cap a la següent!

No sé si serà pel clima polític que, d'un temps ençà tenim en aquestes contrades, però he notat que moltes paradetes no eren de llibreries o d'associacions, sinó que moltes eren de partits polítics. ERC, CDC, PSC, la CUP... tothom hi tenia el xiringuito muntat, junt amb d'altres opcions més minoritàries o la central sindical CNT. No em feu dir quins polítics i diputats he vist, però n'he vist força i entre ells, en Pere Navarro. No dic que no tinguin dret a celebrar el Sant Jordi com qualsevol altre ésser humà, però m'ha deixat una mica la sensació que, fossin del color que fossin, avui potser sobraven tots plegats. No és res personal. Va contra tots ells i en contra de cap. Només que.... avui ha de ser un dia de convivència, pau, cultura, amor i activitat social. Hi ha molts més dies per a la política. I si no, per què no són valents, es deixen de masoquismes estranys i s'abandona l'11 de Setembre com a Diada Nacional? Quina mania tenim a commemorar derrotes quan podem celebrar la Diada de la Cultura i de l'Amor? Què potser no seríem l'admiració de l'Orbs? Abogo obertament per canviar el dia de la Diada de l'11 de Setembre al 23 d'Abril i fer-lo festiu. Quina millor manera de fomentar la lectura en un país en el que es llegeix molt poc? Aqui queda, senyors polítics!

Arribat a Port, amb més aire per respirar i una mica de gana i de set, és el moment d'encarar l'ascensió. Agafo l'altre carril. Parada de vell, compra. Parada de vell, compra. Les meves narius s'omplen de pols de llibres i de pol.len de plataner. Tiro amunt, al pas que em permeten la gent de remena entre paradetes i turistes despistats. Més compres. Finalment, trobo més o menys tot el que busco, surto del meu carril i m'esquitllo per Tallers. De gentades, avui, ja n'he tingut prou! La fam m'apreta, i decideixo fer un mos a la Llibertària.

Fins aquí la Crònica. Espero que us hagi agradat. Salut i que passeu un bon Sant Jordi.

Crònica de Sant Jordi 2014 I

Aprofitant que no estava de guàrdia, i que el dia acompanyava com mai, m'he calçat les bambes, m'he armat amb una Moleskine i m'he decidit a passar el matí per Barcelona. Barcelona, quan és Sant Jordi, sempre és especial, però crec que aquest anys encara ho ha sigut més. D'una banda, el clima polític, enterbolit entre sobiranistes i no sobiranistes, era present, altre cop, al carrer. D'altra banda, la vaga dels treballadors de l'FNAC, en defensa dels seus drets i condicions laborals.

Sigui com sigui, cap a quarts de dotze he eixit de la parada de tren de Passeig de Gràcia. El Sol, brillant, solitari i opulent em saluda, i no trigo massa a sospitar que aviat la caçadora texana em farà més nosa que servei.  Tanmateix, he decidit a fer-me la Rambla sencera, i l'astre rei no m'ho anava pas a impedir. No tenia tant clar, però, que no m'ho impedís la gentada en la que ja, just posat un peu a la vorera del Passeig de Gràcia, hi havia al meu voltant. Dels Sant Jordis que recordo, mai, mai havia trobat tanta gent com avui i menys en aquesta latitut de la ciutat. Les dues voreres del Passeig de Gràcia estaven esquitxades per paradetes, més aviat modestes, que vénien llibres i roses. Entre el volum de parades, gent mirant-se-les i turistes, el trànsit vianantil es feia difícil de fer fluir a un ritme normal, i davant d'aquesta perspectiva, i tenint en compte que el meu objectiu quedava per sota de Plaça Catalunya, en quan he pogut he flanquejat la massa, fins a situar-me en un pas de vianants i travessar cap al carrer Aragó.

Aragó se'm presentava obac i fosc, però fluïd. Exceptuant alguna que altra paradeta de roses, hi havia poca activitat. Arrivo la Rambla Catalunya a grans gambades, i torço cap a Plaça Catalunya. Més parades, més gent, més turistes. Però a Rambla Catalunya és la espina central la que està ocupada per parades i hosts ciutadanes i estranjeres, cosa que em permet d'avançar, ara un pas, a un altre, pel lateral, emparat per l'obaga i amb pista lliure per davant per a les meves gambades. Arrivo a la Gran Via, i, com per un resort, l'agafo direcció a Plaça Espanya. Instint? Melàngia? Curiositat? La lògica hagués dit d'agafar Rambla Catalunya avall fins a Plaça Catalunya, però el cor, o segurament la nostàlgia em dèien que torcés per Gran Via. Moment de fer parada tècnica. Un bar. Un cafè amb llet. Cigarreta i endavant, Gran Via enllà. L'entrada d'un pàrquing i sóc dins al Campus Central de la Universitat de Barcelona. Entro al pati de matemàtiques amb el seu silenci típic, majestuós i quasi sepulcral. Unes quantes gambades més i em planto al Pati de Lletres. També solitari, lluny del seu bullici habitual. Sembla que els futurs filòlegs estan fent el que han de fer: o estan a classe o estan remenant llibres per parades i botigues de vell. Comprovades les meves sospites sobre l'activitat filològica d'avui, surto per la porta de lletres, i el Sol em recorda que no el podré eludir més. Travesso Gran Via, encaro Pelai i em fan una enquesta. Tres gambades més, direcció Sud-Sud-Est, una noia intenta vendre'm no sé quina targeta amb mega-descomptes. M'acomiado d'ella amablement i continuo Pelai avall, esquivant parades de roses, esquitllant-me de gent que compra roses a les parades i maniobrant entre aquests i turistes que miren, distrets, els aparadors. Finalment, em situo llest per canviar de vorera i endinsar-me en el Triangle.

Vigilia de Sant Jordi

Avui és 22 d'Abril. Demà serà Sant Jordi, el dia més bonic en el que hom pot visitar Barcelona. La Rosa de Foc s'omplirà de paradetes de roses i llibres, en una festa que el món hauria de mirar amb més respecte que no ho fa. Per mi, hauríem de deixar-nos de tant 11 de Setembre i històries i ser valents i institucionalitzar el dia 23 d'Abril, Sant Jordi, com la Diada Nacional. Quin vici que atenim els catalans de commemorar derrotes? Millor commemorar la festa dels enamorats i la del llibre, no?

Sigui com sigui, i aprofitant que demà tinc festa, és obligat de passar per Barcelona. Primerament, pel fet de ser Sant Jordi en sí, i, d'altra banda, per veure com evoluciona la vaga que els treballadors de l'FNAC porten a terme per reivindicar les seves condicions laborals. No cal dir, que compraré llibres. I no cal dir tampoc que no ho faré a la FNAC. Els boicots són coses que ens hem d'acostumar a agafar-nos molt seriosament.

Espero doncs, fer dues coses fonalmentals per un dia com demà. La primera, triar, remenar, regirar i valorar llibres com tot Sant jordi en el que he tingut festa. La segona, veure la vaga de la FNAC i solidaritzar-me amb els treballadors de la FNAC i expressar-lis el meu suport. Rebeu, ja d'entrada, la meva solidaritat des d'aquestes modestes línies.

Salut!

Neix la Terrassa

Avui neix la Terrassa. Continguts? No ho sé ben bé. Raó? M'importa poc. La Terrassa neix amb l'objectiu de fer-me gaudir a mi del vici de l'escriptura i, perquè no dir-ho, a algú del delit de la lectura. En aquest últim aspecte, faré el que podré. 

Penseu en una terrassa, en la terrassa d'un bar qualsevol, on quedeu un migdia o un diumenge a fer la xerradeta amb amics i coneguts. Penseu en la sol.litut i en contemplar la Vida sols, anònims, des de la talaia que és una terrassa, mirant i observant, ençà i enllà, el que passa al vostre voltant, armats només d'una canya, unes olives i una cigarreta.

No es tracta, doncs, d'entrar en debats filosòfics, en fer sociopolítica, mirar de trobar explicació als secrets dels constructors de catedrals o a les piràmides maies. Es tracta senzillament de veure com la Vida ve i va al nostre voltant. 

Desitjeu-me sort.